No en poques ocasions es tendeix a considerar al Noise com un fill legítim del hardcore o del metall més extrem. Fent un vincle entre aquells Sonic Youth dels 80 i grups com Meltz Banana en l'escena japonesa. Però si bé això té una mica de cert mentre que molts músics de Noise han adoptat girs estètics i fins i tot influències formals del pop experimental dels 80, el substrat que alimenta al denominat Japan Noise, resideix en referències culturals molt més antigues i tradicionals. Quant a tècnica musical, cal destacar que a Japó les influències històriques han anat de la mà de la mística i de les religions. Instruments com el shakuhachi o la biwa, són un clar exemple d'això. El shakuhachi és una flauta japonesa que se subjecta verticalment com una flauta dolça però que manca de "bec" en l'embocadura, en el seu lloc es realitza un tall a la canya de bambú. Era utilitzada pels monjos de la secta Fuke Zen, seguidors del budisme zen, és la seva pràctica ritual del Suizen (meditació mitjançant el bufat).El shakuhachi es toca bufant l'aire com si fos la vora del coll d'una ampolla, però en el seu altre extrem, el shakuhachi acaba en una vora esmolada, que permet a l'intèrpret un control substancial sobre el to. El més interessant de tot això, és que l'anatomia de l'instrument permet executar nombrosos sobretons i harmònics, que són en realitat l'efecte més buscat en detriment de la melodia de l'interpret. Moltes de les pràctiques rituals, consistien en l'emissió d'aire acompanyat d'un sò gairebé imperceptible i amb gran quantitat d'harmònics que produïen majors dissonàncies. L'executant, obstaculitza en estat de meditació, a força de compassar la seva respiració amb l'execució del shakuhachi i d'improvisar aquests sobretons i dissonàncies amb l'instrument. En aquest sentit és destacable la subtilesa de la música oriental en general, que sol enaltir els silencis, les repeticions, l'ús del drone o les dissonàncies, a manera d'objectes sonors de gran bellesa. Escoltar una peça de shakuhachi és transportar-se a un univers de delicats sorolls impossibles, un oxímoron que contraposa a la bellesa i al caos a parts iguals. Cas molt semblant és el de la biwa, un llaud de masteler curt amb trasts, variant de l'instrument tradicional xinès denominat pipa. La biwa és l'instrument escollit per Benzaite, la deessa serp blanca de la religió sintoista.
De les moltes maneres que es pot executar la biwa, destaca el percudir violent i desaforat d'una enorme pua contra les cordes, provocant una infinitat de sons harmònics totalment descontrolats. Aquest punt, l'agermana amb el ja anomenat shakuhachi, que al ser bufat d'una determinada forma com dèiem, emet sobretons. Aquests, lluny de considerar-se indesitjables, com a occident, es tornen inestimables, paradigma de l'expressió mateixa de l'instrument, molt més allà de la melodia que els sustenten. Així, el simbolisme de l'aire passant per l'instrument per a donar forma al món, cobra una nova vida en aquests sons, o bé podríem dir sorolls. No són pocs els casos en la música oriental, que un so monòton i sense matisos melòdics, és utilitzat com mitjà per a apartar l'atenció de la consciència, i així centrar-se en els processos inconscients de la ment. Hem de referir-nos aquí als sadhus de la Índia, ascetes també anomenats renunciants, que vaguen pel món sense més propòsit que arribar a la il·luminació. I precisament un dels mètodes més usats per aquests, consisteix en la repetició ad nauseam d'una frase o paraula, al que anomenen Mantra, o so sagrat. Aquests mantres, poden acompanyar-se de sons monòtons, tant aguts com greus, per exemple, produïts al bufar una cargola de mar o percudir insistentment un gran timbal de pell.
De totes les formes de Budisme, és el Zen, la qual fa major èmfasi en l'aquí i ara, i en la recerca de la il·luminació, a través de l'activitat mundana i totalment material. És potser, el qual insisteix a relacionar la matèria i l'acció (desinteressada i sense passió) amb l'estat de Samadhi o consecució del Nirvana.Com es relata a “ASSAJOS SOBRE BUDISME ZEN” de DAISETZ TEITARO SUZUKI Doctor en Literatura i Ex Professor de Filosofia Budista en la Universitat Otani. Kyotor, el Zen, en la seva essència, és l'art de veure dintre de la naturalesa del propi ésser, i assenyala el camí de l'esclavitud cap a la llibertat. Al fer beure directament en la font de la vida, allibera de tots els jous que els éssers finits vam sofrir comunament en aquest món. Podem dir que el Zen allibera totes les energies apropiada i naturalment emmagatzemades en cadascun de nosaltres, que, en circumstàncies ordinàries, es troben travades i distorsionades de manera que no troben una llera adequada per a entrar en activitat. El nostre cos se sembla a una bateria elèctrica en la qual jeu, en forma latent, un poder misteriós. Quan aquest poder no es posa convenientment en funcionament, es rovella i marceix, o es desvia i expressa anormalment. Per tant, l'objecte del Zen és salvar-nos d'embogir o quedar disminuïts.
En aquest sentit, el Zen insisteix en l'experiència personal, i no en el relat d'uns altres, com únic mètode vàlid per a la vida.
Amb l'experiència personal se significa arribar al fet de primera mà i no a través d'intermediaris, qualssevol siguin aquests. La seva analogia favorita és: es necessita un dit per a assenyalar la lluna, però ai de qui confonen al dit amb la lluna! És benvinguda una cistella per a dur el nostre peix a casa, però quan el peix està segur sobre la taula par que preocupar-nos eternament per la cistella? Heus aquí el fet, agafem-lo amb les mans nues no sigui que se'ns escapi; això és el que el Zen proposa que fem. Segons el Zen no hi ha pugna en el fet mateix tal com entre el finit i l'infinit, entre la carn i l'esperit. Aquestes són distincions ocioses, ideades per l'intel·lecte per als seus propis interessos. Qui les prenen massa de debò o qui tracten de llegir-les dintre del fet mateix de la vida són els quals confonen al dit amb la lluna. Quan tenim fam, mengem; quan tenim son, ens fiquem al llit; i on encaixa aquí l'infinit i el finit? No som complets en nosaltres mateixos, i cadascú en si mateix? Hi ha prou amb la vida com la hi viu. Només quan l'intel·lecte pertorbador ingressa i procura assassinar-la, vam deixar de viure i ens imaginem mancats d'alguna cosa. Deixem en pau a l'intel·lecte; té la seva utilitat en la seva pròpia esfera, i no interferim amb el fluir del corrent vital. Si estem temptats a mirar en ella, fem-lo mentre la deixem fluir. El fet de fluir sota cap circumstància ha d'aturar-se ni interferir-se; de moment les nostres mans estan submergides en aquest corrent, la seva transparència s'altera, cessa de reflectir les nostres imatges, pròpies des de l'inici, i que així ho seguiran sent fins a la fi del temps.
És aquí, on encaixa la comprensió del buit des de la perspectiva oriental, és necessari buidar-se de contingut, perquè els fets, nets d'interpretació, flueixin, o dita d'altra manera, resulta imprescindible lliurar-se de tot prejudici i de tot anàlisi, per a poder viure l'experiència en tota la seva esplendor.
Amb l'experiència personal se significa arribar al fet de primera mà i no a través d'intermediaris, qualssevol siguin aquests. La seva analogia favorita és: es necessita un dit per a assenyalar la lluna, però ai de qui confonen al dit amb la lluna! És benvinguda una cistella per a dur el nostre peix a casa, però quan el peix està segur sobre la taula par que preocupar-nos eternament per la cistella? Heus aquí el fet, agafem-lo amb les mans nues no sigui que se'ns escapi; això és el que el Zen proposa que fem. Segons el Zen no hi ha pugna en el fet mateix tal com entre el finit i l'infinit, entre la carn i l'esperit. Aquestes són distincions ocioses, ideades per l'intel·lecte per als seus propis interessos. Qui les prenen massa de debò o qui tracten de llegir-les dintre del fet mateix de la vida són els quals confonen al dit amb la lluna. Quan tenim fam, mengem; quan tenim son, ens fiquem al llit; i on encaixa aquí l'infinit i el finit? No som complets en nosaltres mateixos, i cadascú en si mateix? Hi ha prou amb la vida com la hi viu. Només quan l'intel·lecte pertorbador ingressa i procura assassinar-la, vam deixar de viure i ens imaginem mancats d'alguna cosa. Deixem en pau a l'intel·lecte; té la seva utilitat en la seva pròpia esfera, i no interferim amb el fluir del corrent vital. Si estem temptats a mirar en ella, fem-lo mentre la deixem fluir. El fet de fluir sota cap circumstància ha d'aturar-se ni interferir-se; de moment les nostres mans estan submergides en aquest corrent, la seva transparència s'altera, cessa de reflectir les nostres imatges, pròpies des de l'inici, i que així ho seguiran sent fins a la fi del temps.
És aquí, on encaixa la comprensió del buit des de la perspectiva oriental, és necessari buidar-se de contingut, perquè els fets, nets d'interpretació, flueixin, o dita d'altra manera, resulta imprescindible lliurar-se de tot prejudici i de tot anàlisi, per a poder viure l'experiència en tota la seva esplendor.
En aquest context, s'emmarca el Wabi-sabi, terme estètic japonès que descriu a objectes o ambients caracteritzats per la seva simplicitat rústica. El wabi-sabi combina l'atenció a la composició del minimalisme, amb la calidesa dels objectes provinents de la natura.
Les paraules wabi i sabi no es traduïxen fàcilment. Wabi inicialment referia la solitud de viure en la natura, lluny de la societat, mentre que sabi significava "fred", "flac" o "marcit". Cap al segle XIV aquests termes van començar a canviar, adquirint connotacions més positives. Wabi ara connota simplicitat rústica, frescor o quietud, sent aplicable tant a objectes naturals com fets per l'home, o elegància subestimada. També es pot referir a peculiaritats o anomalies que sorgeixen durant el procés de construcció i doten d'elegància i unicitat a l'objecte. Sabi és la bellesa o serenitat que apareix amb l'edat, quan la vida de l'objecte i la temporalitat s'evidencien en la seva pàtina i desgast, o en qualsevol arranjament visible.
Ambdós conceptes, wabi i sabi, suggereixen sentiments de desconsol i solitud. Segons la perspectiva budista Mahayana, aquestes son característiques positives, al representar l'alliberament del món material i la transcendència cap a una vida més senzilla. La pròpia filosofia Mahayana, no obstant això, adverteix que la comprensió veritable no pot arribar-se a mitjançant paraules o llenguatges, pel que acceptar el wabi-sabi en termes no verbals seria l'enfocament més adequat.
És a dir, que l'ús del llenguatge estructurat i de la intelectualizació de les idees, representa una trava per a comprendre el wabi-sabi.
Nombroses arts japoneses durant els últims mil·lennis s'han vist influïdes pel Zen i la filosofia Mahayana, especialment quant a l'acceptació i contemplació de la imperfecció, el fluir constant i la caducitat de totes les coses.
Aquestes arts exemplificarien l'estètica wabi-sabi, com són el Honkyoku (música tradicional per a shakuhachi dels monjos Zen), Ikebana (arranjaments florals), Jardins japonesos, Zen i bonsais, Poesia japonesa (especialment l'haiku), Terrisseria japonesa (Hagi ware), o fins i tot la Cerimònia del te japonesa. Com podem veure, la cultura japonesa, està imbuïda d'aquest concepte de rebot a una estètica estructurada i artificiosa.
Les paraules wabi i sabi no es traduïxen fàcilment. Wabi inicialment referia la solitud de viure en la natura, lluny de la societat, mentre que sabi significava "fred", "flac" o "marcit". Cap al segle XIV aquests termes van començar a canviar, adquirint connotacions més positives. Wabi ara connota simplicitat rústica, frescor o quietud, sent aplicable tant a objectes naturals com fets per l'home, o elegància subestimada. També es pot referir a peculiaritats o anomalies que sorgeixen durant el procés de construcció i doten d'elegància i unicitat a l'objecte. Sabi és la bellesa o serenitat que apareix amb l'edat, quan la vida de l'objecte i la temporalitat s'evidencien en la seva pàtina i desgast, o en qualsevol arranjament visible.
Ambdós conceptes, wabi i sabi, suggereixen sentiments de desconsol i solitud. Segons la perspectiva budista Mahayana, aquestes son característiques positives, al representar l'alliberament del món material i la transcendència cap a una vida més senzilla. La pròpia filosofia Mahayana, no obstant això, adverteix que la comprensió veritable no pot arribar-se a mitjançant paraules o llenguatges, pel que acceptar el wabi-sabi en termes no verbals seria l'enfocament més adequat.
És a dir, que l'ús del llenguatge estructurat i de la intelectualizació de les idees, representa una trava per a comprendre el wabi-sabi.
Nombroses arts japoneses durant els últims mil·lennis s'han vist influïdes pel Zen i la filosofia Mahayana, especialment quant a l'acceptació i contemplació de la imperfecció, el fluir constant i la caducitat de totes les coses.
Aquestes arts exemplificarien l'estètica wabi-sabi, com són el Honkyoku (música tradicional per a shakuhachi dels monjos Zen), Ikebana (arranjaments florals), Jardins japonesos, Zen i bonsais, Poesia japonesa (especialment l'haiku), Terrisseria japonesa (Hagi ware), o fins i tot la Cerimònia del te japonesa. Com podem veure, la cultura japonesa, està imbuïda d'aquest concepte de rebot a una estètica estructurada i artificiosa.
És l'estètica dels objectes que envelleixen, fets amb materials orgànics i que amb el pas del temps tenen vida pròpia. El Wabi-sabi és el metall rovellat, el cànem, la ceràmica, la fusta i tot allò que mostra el pas del temps, la pàtina dels temps. Per tant, allò que resulta deteriorat i brut, el que en molts casos en occident, podria resultar desagradable.
Se'ns escapa que la cultura nipona, ha sofert a tenor de la segona guerra mundial, una forta colonització cultural per part d'EEUU. Des de fa ja bastants anys, es pot trobar en el mercat nipó, tot tipus de manifestacions culturals i d'entreteniment, no molt diferents de les quals es podrien trobar a Nova York o Los Angeles. Grups de rock, metall extrem, pop, cinema d'aventures, boxa, i un llarg etcètera, són només alguns exemples d'aquesta invasió cultural.
Se'ns escapa que la cultura nipona, ha sofert a tenor de la segona guerra mundial, una forta colonització cultural per part d'EEUU. Des de fa ja bastants anys, es pot trobar en el mercat nipó, tot tipus de manifestacions culturals i d'entreteniment, no molt diferents de les quals es podrien trobar a Nova York o Los Angeles. Grups de rock, metall extrem, pop, cinema d'aventures, boxa, i un llarg etcètera, són només alguns exemples d'aquesta invasió cultural.
Però precisament en el Japan Noise, que semblaria hereu directe de totes les manifestacions d'avantguarda occidentals, és on trobem elements tradicionals de la cultura nipona amb una fortíssima participació, i que resulten fonamentals per a comprendre aquesta nova música o no música.
El Noise vindria a ser un gènere musical que utilitza música composta sense la convencional estructura musical com harmonia i ritme. Pot incorporar, xiulades, enregistraments manipulats (com scratch de vinils), sorolls de màquines, tornades de diversos tipus, elements vocals no musicals, etc. De vegades, és considerat una contradicció atès que el soroll és generalment definit com un so no desitjat o no intencional i, per tant, com l'oposat a la música. En ell, vam trobar igual que en el wabi-sabi, el rebuig per les estructures elaborades, i no obstant això, un gust exquisit per tot allò que pot introduir elements dramàtics, que ens recordin la probisionalitat i la lletjor. És doncs també un art brut i desagradable per a occident, encara que no està tan allunyat com sembla de les tradicions religioses niponas, i naturalment, representa un rebuig total, al conjunt de valors aportats per la cultura invasora nord-americana.
Un dels músics més importants del noise, el japonès Masami Akita (conegut pel seu pseudònim artístic Merzbow) va declarar que «Si per soroll (noise) ens referim a un so incòmode, llavors la música pop és soroll per a mi».
El Noise vindria a ser un gènere musical que utilitza música composta sense la convencional estructura musical com harmonia i ritme. Pot incorporar, xiulades, enregistraments manipulats (com scratch de vinils), sorolls de màquines, tornades de diversos tipus, elements vocals no musicals, etc. De vegades, és considerat una contradicció atès que el soroll és generalment definit com un so no desitjat o no intencional i, per tant, com l'oposat a la música. En ell, vam trobar igual que en el wabi-sabi, el rebuig per les estructures elaborades, i no obstant això, un gust exquisit per tot allò que pot introduir elements dramàtics, que ens recordin la probisionalitat i la lletjor. És doncs també un art brut i desagradable per a occident, encara que no està tan allunyat com sembla de les tradicions religioses niponas, i naturalment, representa un rebuig total, al conjunt de valors aportats per la cultura invasora nord-americana.
Un dels músics més importants del noise, el japonès Masami Akita (conegut pel seu pseudònim artístic Merzbow) va declarar que «Si per soroll (noise) ens referim a un so incòmode, llavors la música pop és soroll per a mi».
Masami Akita representa al talent en l'escena noise japonesa i molt possiblement, en l'escena avantguardista de l'art en general, començant la seva carrera musical en la dècada dels 80. Nascut en 1956 a Tökyö (Japó) es va graduar en pintura i teoria de l'art en la Universitat Tamagawa. Després de treballar com escriptor freelance per a diverses editorials decideix crear en 1979, Merzbow influenciat per les avantguardes artístiques que van néixer en les primeres dècades del segle XX a Europa. Denomina al seu projecte MERZBOW després de veure l'obra "Merzbou" creada pel geni dadaista del collage Kurt Schwitters, obra que, com la major part de les creacions de Schwitters, duu el prefix Merz- com identitat. La seva música, diàfana i descarnada, simbolitza la santificació del plaer i la sorpresa. És el xiuxiueig d'un desesperat, el murmuri anhelant del estilista d'aquesta era de decadència.Bevent del dadaisme, del surrealisme i la seva adreça constant cap al món de l'inconscient, acaba de donar forma a una manera d'expressió que es caracteritza per situar-se en contra de qualsevol concepte ortodox d'art, o de música, acadèmic. La lírica acústica de Merzbow és la recerca d'una expressió per a l'esfera del pensament reformador de Masami Akita, és un irascible escorç en aquest abatut i garratibat temps. La música de Merzbow té el privilegi de reproduir de forma més espiritual un conjunt de formes de la bellesa. Tenint per expressió el soroll, no és la imaginació en si, sinó la imaginació artística, la qual fa poètica la música de Merzbow. Merzbow basa el seu front d'atac en l'ús del soroll extrem (primerament realitzat amb equip analògic i després amb eines digitals) sobre les bases d'un estudi filosòfic-social que fa de les seves creacions una mica més que mer "soroll" molest o sense sentit.
La imatge, la intuïció, la sensació, etc. són les formes específiques amb les quals Masami Akita tracta el tema, ho concep i representa amb els seus sons. Pot haver major potencial subversiu en la poesia acústica de Masonna o de Violent Onsen Geisha que en les obres de Merzbow, però amb l'afirmació de la intimitat, del subjectiu, Masami Akita obliga a l'oïdor a donar un pas fora del sistema musical.Más de vint anys avalen la carrera de M. Akita. Carrera marcada pel desenvolupament constant del seu art, traient a llum un nombre de treballs d'àudio editats en els segells més importants de "risc" artístic (Tzadic, Warp, Mego, RRRecords,), que en quantitat superen els seus anys de creació i que compta amb propostes tan arriscades com realitzar bandes sonores per a performances de Boundage (un dels punts principals del seu estudi sobre la societat, el sexe, el tabú) o l'edició limitada d'una caixa (Merzbox) amb 50 cds, llibres i flaiers, que no té precedents en la història de les "boxes" editades per altres artistes; a més de articles i llibres de caràcter assagístic sobre els seus fonaments quant a filosofia i societat.
Masami Akita no és només el compositor de cançons sorollístiques, com s'assenyala en algunes grolleres publicacions sobre música. No! Amb profunda elegància ha imprès i elevat el grau líric d'aquesta classe de música. És molt poc o gens el que es coneix sobre el misticisme de Merzbow, la qual cosa possiblement es degui a les deformacions, producte de clixés o simplement de la ignorància que es tenen sobre la cultura noise. Així, ha caigut en l'oblit (i és possible que també per altres ocultes raons) un místic tan lúcid com és Masami Akita, predicador d'una convicció musical producte de la il·luminació amorosa i no de les amenaces del càstig.
La codificació de la música noise ha desvalorat i deformat la veritat expressada en aquest univers de sons, perquè la seva potencialitat radical es basa, precisament, en el seu caràcter ideològic. El pessimisme de l'art de Masami Akita no és revolucionari, sinó que li serveix per a contrarestar la consciència feliç de la seva praxi radical.
Carrera marcada també per una multitud increïble de col·laboracions amb artistes de rellevància en l'avantguarda com Alec Empire, Massona, , Scanner, Karkowski, Kim Cascone, Francisco López i un llarg etc, que inclou discos de remescles de les seves obres realitzats per artistes que li reten homenatge.
Quan un home com Masami Akita compon música, quan inventa una melodia, tal invenció és potser el "ultimum mysterium" de l'existència humana; tal invenció és un ritus de llibertat com cap altre. Aquest ritus és la definició de la música de Merzbow. És allò que fa a la música quelcom que no pot reduir-se al llenguatge. En el llenguatge és on jeu la nostra esclavitud, la nostra obediència manifesta, cada vegada que utilitzem un verb, a la tirania del temps.
En aquest artista es demostra com la tradició sorollística d'Orient de cap manera constituïx una simple fantasia, sinó que ha estat des dels seus orígens una forma d'anàlisi precientífic de la música d'avantguarda; una protesta contra el desordre socialment establert i l'expressió d'una esperança.
Masami Akita és el bard de la tètrica vida moderna, de la nostra tragèdia, del desassossec i la senseraò triomfant, i de tot allò que amenaça amb deixar-nos completament buits i destruir-nos. El exégeta de la desolació i de les nostres perforades existències. La nit del món necessita la llum de Merzbow. El món de sons de Merzbow pertany a altre principi de realitat, d'estranyament, i només com estranyament la seva música compleix una funció cognoscitiva: comunicar veritats que són incomunicables a través de qualsevol altre llenguatge. Per Merzbow l'ànima humana és una simfonia, en la qual existeixen acords interns entre l'ànima i el cos. Sobre la poètica d'aquest artista només es pot dir que és un dels més inusitats en la música noise. Per a desenvolupar les seves imatges acústiques, Merzbow es delecta amb una poètica de gosades barreges, utilitzant diversos llenguatges per a arribar a nous límits musicals.
Cesc Fortuny i Fabré
Traducció: Artilleria Pesada
Referències i Bibliografia:
ASSAJOS SOBRE BUDISME ZEN de DAISETZ TEITARO SUZUKI
L’ESSENCIA DEL ZEN de Thomas Cleary
The Tree of Enlightenment - Dr Peter D. Santina
A la xarxa:
http://www.purojazz.com/comentaristas/sadhu/articulos/merzbow.html
http://www.eurielec.etsit.upm.es/~zenzei/index.php?numero=8&tipo=musica&arch=3Merzbow
http://merzbow.net/
ASSAJOS SOBRE BUDISME ZEN de DAISETZ TEITARO SUZUKI
L’ESSENCIA DEL ZEN de Thomas Cleary
The Tree of Enlightenment - Dr Peter D. Santina
A la xarxa:
http://www.purojazz.com/comentaristas/sadhu/articulos/merzbow.html
http://www.eurielec.etsit.upm.es/~zenzei/index.php?numero=8&tipo=musica&arch=3Merzbow
http://merzbow.net/
Entrades
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada