dilluns, 3 de maig de 2010

O.D.I. / Akollonizer "Moon is throll - La transformació" Cdr

.
O.D.I. / Akollonizer "Moon is throll - La transformació" Cdr
Artilleria Pesada Produccions 2009

Un òrgan d'ultratomba deixa pas a les campanes a morts i, sota la pluja, se'ns reciten uns versos acompanyats d'un piano. Poc a poc, s'introdueixen uns sons propers a l'orient que ens ajuden a meditar i, sota la fressa del soroll, disparen la ment cap als pensaments més profunds de l'ànima. Torna el piano amb una trista melodia mentre plou, i els versos (si no m'equivoco procedents de poemes de la Marian Ramèntol: "compraré un viaje de ida para el recuerdo"), martellejats per les campanes, segueixen suggerint-nos i esfereint alhora. A continuació, se'ns presenta la fressa que deu fer la immensitat de l'espai, i al mateix temps apareix una guitarra que, poc a poc, ens porta una melodia de desesperació. La conjunció de tots dos elements ens ajudaria a levitar. Gairebé silenci, fressa durant la qual recordem els anteriors sons; de cop, però, l'orgue inicial. Sota aquesta melodia lúgubre, se'ns reciten uns versos per part d'una dona que ens inquieten, en gran part per l'entonació i cadència dels versos, com un fosc ritual de paraules. Després, versos recitats al revés, soroll, la guitarra anterior per sota, tot plegat ens podria portar a la bogeria absoluta, sinó fos perquè aquí acaba el primer tema de ODI, fet per sentir, no per ser escoltat.

Sabia que l'harmònica podia sonar trista, però mai havia imaginat que pogués ser desoladora, malenconia, desesperançada. Així comença Akollonizer. Una veu deformada ens parla, el despertar d'en Gregor no ha estat gaire reconfortant. El tedi més profund fa entrada mentre parla, i de fons s'hi barregen veus i paraules que no comprèn (sembla japonès) ...

La ràbia apareix en forma d'alguna cosa semblant al grindcore-noise, en Gregor no suportava sentir allò que li deien: música a 1000 revolucions, crits, plors, pànic, soroll.

Un riff sludge comença a prendre forma, totalment dis-harmònic, fins que explota en una barreja de soroll i crits. Més fressa, altre cop sludge; un solo gens agradable, en Gregor crida, s'ofega. Finalment, les campanes a morts donen pas a una espècie d'alliberament expressats amb una sèrie de sons tranquil•litzador, però deformats de tal manera que es pressenteix que la por encara persisteix.

Quan havies aconseguit arribar a certa serenor, el grindcore noise fa art de presència, amb dos veus, una més forta, l'altra més desesperada. De cop, sintetitzadors que ens intranquil•litzen i ens confonen: cap a on anem? És un autèntic malson.

Retorna el grindcore amb les dues veus, la greu i la d'algú que sembla empetitit i crida tant com pot. Silenci, expectació, mentre ens envesteix una nota distorsionada de mil maneres.

Una flauta medieval semblava que ens acostava a un final feliç, però no fou possible, grindcore, soroll, que ens fan despertar amarats de suor.

Acaba, i la mort ens parla embolcallada amb tres notes d'òrgan, mentre algú s'acomiada. Les notes s'allarguen, la mort ens recita. FI


Johnny "The Fox"
.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...