Diu Peter Sloterdijk (autor de CRITICA “DE LA RAZON CINICA “ entre altres): “L'humanisme burgès no era altra cosa que el ple poder per a imposar a la joventut els clàssics obligatoris i per a declarar la validesa universal de les lectures nacionals. D'acord amb això, les pròpies nacions burgeses serien fins a cert punt productes literaris i postals: ficcions d'una amistat predestinada amb llunyans compatriotes i amables cercles formats pels lectors de certs autors comuns-propis que ells consideren fascinants per antonomàsia. Si els estats nacionals burgesos són societats literàries epistolars, llavors aquests estats són possibles gràcies a un codi comú entre els seus integrants, és a dir, a un codi comú que fa possible la comunicació entre els emissors i els receptors del missatge. D'aquesta manera, els estats humanistes burgesos, escriu Sloterdijk, estan formats per aquells ‘pocs triats que saben llegir’.” ja que per a poder llegir, és necessari comprendre, posseir el codi.”
Això va ser el que em va dur a interessar-me per les formes d'art més avantguardistes i agressives. El soroll o Noise tal i com jo ho entenc, és una eina de combat per a sacsar la consciència del col·lectiu. Una mica com ja ho apunta Merzbow a través de les seves obres. De la mateixa forma que existeix un llenguatge políticament correcte, també existeix una música políticament correcta i és clar, una que no ho és. Aquesta és precisament la que m'interessa.
La música és abstracció, per molt que es pretengui altra cosa, no és concreta, em refereixo en el sentit simbòlic. Vull dir que no és un conjunt de símbols que expressin un missatge concret, es tracta d'alguna cosa abstracte que suscita emocions, encara que ens és gairebé impossible determinar perquè. És necessari evidenciar que no existeix una fórmula correcta per a expressar el fenomen artístic, i que en realitat totes les fórmules són vàlides. Vaig escollir el nom de Zé Pekeño, traient-lo d'una deliciosa pel·lícula brasilera estrenada a Espanya amb el títol “Ciudad de Dios”, ambientada en les favelas de Rio de Janeiroi que relata la crua realitat a la qual s'han d'enfrontar els joves brasilers que habiten aquest sector marginat de la ciutat.
Apareix un nen d'uns vuit anys, que perpetra una veritable matança en un bordell. Em va impressionar la crueltat i el salvatgisme del personatge, i em va semblar genial com nom per al projecte.
La meva intenció és la de treure material a baix cost i sense ©
La inspiració, doncs, potser ve dels grans del gènere; Merzbow, White House, Merz Banana, Gero geri gegege, fins i tot de l'experimental nacional, Alfredo Costa Monteiro ... i sense oblidar als quals es dediquen al soroll més ruc, Sons of Bronson, Killie Minoise, Terrotank, BBBlood, Stuntcock, Marico Sugawara ... i molts d'altres.
Això va ser el que em va dur a interessar-me per les formes d'art més avantguardistes i agressives. El soroll o Noise tal i com jo ho entenc, és una eina de combat per a sacsar la consciència del col·lectiu. Una mica com ja ho apunta Merzbow a través de les seves obres. De la mateixa forma que existeix un llenguatge políticament correcte, també existeix una música políticament correcta i és clar, una que no ho és. Aquesta és precisament la que m'interessa.
La música és abstracció, per molt que es pretengui altra cosa, no és concreta, em refereixo en el sentit simbòlic. Vull dir que no és un conjunt de símbols que expressin un missatge concret, es tracta d'alguna cosa abstracte que suscita emocions, encara que ens és gairebé impossible determinar perquè. És necessari evidenciar que no existeix una fórmula correcta per a expressar el fenomen artístic, i que en realitat totes les fórmules són vàlides. Vaig escollir el nom de Zé Pekeño, traient-lo d'una deliciosa pel·lícula brasilera estrenada a Espanya amb el títol “Ciudad de Dios”, ambientada en les favelas de Rio de Janeiro
Apareix un nen d'uns vuit anys, que perpetra una veritable matança en un bordell. Em va impressionar la crueltat i el salvatgisme del personatge, i em va semblar genial com nom per al projecte.
La meva intenció és la de treure material a baix cost i sense ©
La inspiració, doncs, potser ve dels grans del gènere; Merzbow, White House, Merz Banana, Gero geri gegege, fins i tot de l'experimental nacional, Alfredo Costa Monteiro ... i sense oblidar als quals es dediquen al soroll més ruc, Sons of Bronson, Killie Minoise, Terrotank, BBBlood, Stuntcock, Marico Sugawara ... i molts d'altres.
Entrades
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada